Paisatges interactius del Parc Natural

Els paisatges del Parc Natural de les Capçaleres són d’una gran bellesa. Tenen una capa de vegetació, però el seu esquelet és de roca. Roques diverses i antigues:

– Les roques de Totlomón (foto) són de les més antigues de Catalunya. Tenen uns 480.000.000 d’anys.

– Filons de ferro que van motivar l’excavació de mines ja en època dels ibers.

– La muntanya més alta, el Puigmal, té vora 3.000 metres i està format per esquistos que es van transformar a diversos quilòmetres sota terra.

– Gorges fondes excavades per rius i valls glacials suavitzades per glaceres extingides.

Vistes de Serra de Pastuira i Gra de Fajol

bosc pi negre

Voltor comú (Gyps fulvus)

El voltor és un dels ocells més grossos que viuen al parc. És fàcil veure
fent voltes sobre els cims tot cercant les carronyes que l’alimenten.

El Parc Natural de les Capçaleres del Ter i del Freser es
troba en zones d’alta muntanya. La cota màxima és el Puigmal (2910 m) i les
mínimes a Daió, Queralbs, (1180 m) i a prop del Catllar, Setcases, (1190 m).
Aquesta orografia marca el clima que condiciona la fauna i la flora que hi
viu, extraordinàriament adaptada al fred i la neu.
Gra de Fajol 2714 m
És una de les muntanyes més emblemàtiques del Parc Natural.
Bastiments 2881 m

Als peus d’aquesta muntanya neixen els dos grans rius del Parc Natural: el
Ter i el Freser.

Prats alpins
Per sobre dels 2000 metres ja no hi poden créixer els arbres i trobem
prats. Aquí s’hi s’alimenten isards, marmotes…

Isard (Rupicapra pyrenaica )

A les pastures d’alta muntanya s’alimenta un animal excepcional: l’isard.
És un especialista de l’alta muntanya: adaptat al fred i capaç de brincar
per pendents i tarteres.

Hàbitat del gall fer (Tetrao urogallus)


Aquest gros ocell viu dins dels boscos del parc. És tímid i n’hi ha pocs.

Àliga daurada (Aquila chrysaetos)

L’àliga daurada és un dels grans repainyaires que és possible de veure
als cels del parc. De vol potent, fort.

Pi negre (Pinus uncinata)

Arbre millor adaptat a les rigorositats de l’alta muntanya. Per sobre
d’aquests boscos arribem als prats alpins.


Mallerenga petita (Parus ater) Petit ocell típic dels boscos subalpins com aquesta pineda de pi negre.
Skip to content